dimecres, 6 de maig de 2009

Roine

El Roine és un riu de Suïssa i França. Del qual en podem diferenciar quatre parts: 1 ° El Roine suís: és un impetuós torrent, que flueix entre les serralades altes dels Alps de Berna i els alps de Valais i, a continuació, descriu una corba tancada i desemboca al llac Ginebra, que alenteix la seva velocitat; 2 ° Roine Jura: a la sortida del Llac Léman rep l’afluent Arve i entra França, on creua els canals de la serralada del Jura per un pas de ràpids torrents, fins i tot rep nombrosos torrents dels Pre-Alps i la Valserine i a Lió, rep el Saona, el seu principal afluent; 3 ° Roine mitjà:a Lió el Roine topa amb l'obstacle del Massís Central, fa un revolt en angle recte i s’escola dins de les planes formades pel riu entre el Massís Central i els Alps, que passa a través d'una successió de conques que es connecten ocasionalment per congosts excavats en terrenys cristal·lins del Massís Central (Condrieu, Donzère), i rep els afluents dels Alps: l’Isère i el Drôme; 4 ° Roine inferior; després dels congosts del Donzère, el Roine desemboca en una àmplia plana, ja que el Massís Central i els Alps s’allunyen, però els afluents cque el riu rep provenen de les muntanyes: Ardèche, Gard i de Cèze Cevenas Aygues, i Ouvèze Durance, dels Alps. A Arles, al delta comença: el Roine es divideix en dues branques que envolten la zona amfíbia de la regió de Camarga i el Roine gran desguassa el 85% del total d’aigua i el Roine petit el 15%. El Roine diposita sediments al·luvials i guanya poc a poc terreny al mar. Neix al peu de la glacera homònima, a 1 750 m, als Alps suïssos, i desguassa, en delta, a la Mediterrània, a la Camarga, entre Marsella i Seta. Té un recorregut de 812 km i una conca de 98 885 km2, un cabal modular de 1 750 m3/s, i un cabal específic de 17,2 l/s/km2. A penes sortit dels Alps, travessa les serralades del Jura; a Lió recull les aigües del Franc Comtat i s'orienta a migdia, encaixat entre els Alps i el Massís Central. El Roine alpestre va pel Valais cap al llac Léman, on passa per Ginebra; entra a França, i en la travessa del Jura, a Génissiat, mou una poderosa central elèctrica. Allà porta uns 360 m3/s de mitjana, de règim glacial de transició (gran màxim de juliol-juny i un altre, incipient, de novembre). Fins a la confluència amb l'Ain manté aquest règim; però aquell, que li aporta 125 m3/s de règim pluvionival (màxim de febrer-març i de novembre), ja li modifica el seu. A Lió, on arriba amb una amplada de 200 m i 586 m3/s de cabal, rep el Saona, que li aporta 441 m3/s més, però de règim pluvial oceànic (màxim únic d'hivern). Així, el Roine surt de Lió amb 1 027 m3/s de mitjana, però amb un règim molt canviat i, en bona part, feliçment compensat: molta aigua tant a l'hivern com a l'estiu i només un xic migrat a les estacions de transició. Des d'ací ja és el riu més poderós de França. Encara en el seu trajecte meridià rep, per la seva esquerra, l'Isère i la Durença, que li aporten 317 i 191 m3/s, amb aigües altes estivals de fosa de neu alpina. Per la dreta, rep els emissaris del Massís Central, entre ells l'Ardecha, violent, de règim pluvial mediterrani, de grans avingudes de novembre, que li aporta 61 m3/s. En arribar al començament del delta, a Bellcaire, amb 400 m d'ample, porta 1 710 m3/s molt equilibrats al llarg de l'any, la qual cosa representa la integració dels règims glacial, glacial de transició, nivoglacial, pluvionival, pluvial oceànic i pluvial mediterrani. Després de Lió passa per Valença i la gran central elèctrica de Donzèra, Aurenja i Avinyó. Al delta es divideix en el Petit Roine, per la dreta, i el Gran Roine, que porta el 85% de l'aigua, per l'esquerra. Al Roine inferior, les aigües mínimes observades han estat de sols 360 m3/s a Bellcaire, pel setembre. Al mateix lloc les crescudes, malgrat les grans inundacions provocades, han arribat fins a 13 000 m3/s, les majors de l'estat francès. Les de caràcter catastròfic solen ésser al novembre, sobretot si cavalquen molt altes aigües oceàniques i avingudes mediterrànies, principalment de l'Ardecha i els altres rius cevenols. Així, han restat com a exemplars la crescuda del 1840, en la qual Lió fou inundat i a Avinyó va muntar fins a 8,30 m; i la del 1935, que va pujar a 7,68 m a Bellcaire.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada