Quan ens vam plantejar què volíem analitzar dins un marc europeu, van tenir diverses idees i curiositats que comprenien des de petites regions fins a grans unitats físiques. No obstant, una cosa estava clara: volíem un punt de referència, un símbol europeu. Sota aquest criteri vam creure interessant fer un estudi d'alguna barrera orogràfica que al llarg de la història hagués tingut un paper significant i que ens despertés tant curiositat com sensació de proximitat. Vet aquí que vam decidir els Alps, ja que els considerem com una estructura clau en el territori europeu i que, a més a més, ens és força familiar.
dimecres, 6 de maig del 2009
Introducció
Els Alps són la principal serralada de l'Europa Occidental, marcant frontera entre Itàlia, França, Suïssa, Àustria i Eslovènia (amb una extensió d'uns 1.300 km). Als seus confins immediats trobem com a unitats de relleu, d'Oest a Est, pel límit septentrional, a l'altiplà de Baviera i l'altiplà suís i, al límit meridional, al Nord d'Itàlia, la plana pròpia de la conca hidrològica del Po.
Al llarg del recorregut dels Alps, destaca la seva gran quantitat de petites serralades i conjunts que, la seva majoria, es troben vinculats a la regió que voregen (especialment respecte la seva denominació). A grans trets, distingim tres divisions: els Alps occidentals, des de la Mediterrània fins el Mont Blanc; els Alps centrals, comprenent el Sud de Suïssa i Àustria fins el pas de Brenner; i, els Alps orientals, que a la plana hongaresa els trobem dividits en diverses digitacions i que pel Sud tenen continuïtat a les serralades calcàries de la costa de Croàcia.
Degut a la seva situació geogràfica, els Alps son, per a Europa i els europeus, la serralada per excel·lència: sigui pel seu perillós accés com per la seva alta antropització, ja que destaquen pel seu contacte immediat amb les civilitzacions més antigues d'Occident. El seu agressiu relleu figura com un dels més antigament poblats, franquejats i explotats.
En realitat, encara que cada vall alpí tingui la seva història i fins i tot prehistòria, i que cadascun dels seus passatges naturals tingui el seu antic historiador, els Alps van ser completament desconeguts fins l'època moderna. No va ser fins el segle XVII i, sobretot, el XVIII que començà l'exploració científica de la serralada, exploració que està especialment vinculada al ginebrí Horace-Bénedict de Sassure. Després, la perforació dels túnels transalpins, el transport de l'energia hidroelèctrica i l'equipament turístic foren l'estímul d'una gran quantitat d'estudis de tota mena. No obstant, avui en dia, l'objectiu no resideix en el descobriment de nous coneixements, sinó en la capacitat de realitzar estudis de síntesi amb una certa profunditat.
Introducció
El relleu és la configuració de la superfície de la terra, com per exemple muntanyes, depresions o planes. Sól el resultat de la tectogènesi, és a dir, es construeixen a partir dels moviments en l'escorça terrestre. Els relleus comprenen una grna varietat de formes de modelat. Les formes de modelat, les formes d'erosió i acumulació, són formes generades per la morfogènsis que comprèn procesos erosius i d'acumulació. En el cas dels Alps la tectogènesi es dona en principalment durant el període Terciari de l'Era Cenozoica i la morfogènesi és majoritariament glaciar.
A continuació trobem una explicació de la formació dels Alps seguit de la m
orfogènesi.
orfogènesi.
Formació dels Alps
Els Alps formen part de la cadena de muntanyes anomenada Cinturó Alpí, amb una primera a l'orogènia alpina de l'Era Cenozoica al Període Terciari; encara que cal tenir en compte que l'aixecament de la cadena muntanyosa va tenir diverses fases posteriors. Una orogènia és un període d'important formació i plegament de sistemes muntanyosos, durant el qual es produeix l'orogènesi. L'orogènesi és la formació de muntanyes i serralades que es produeix per la deformació comprensiva de regions més o menys extenses de litosfera continental i oceànica. Els materials pateixen diverses deformacions tectòniques de caràcter compressiu, com per exemple plegaments.
Durant l'orogènia alpina es van formar un conjunt de muntanyes que totes plegades formen un important cinturó que comença a l'Atlàntic i acaba a l'Himalaya; aquestes són: Atles, Pirineus, Alps, Alps Dinàrics, Hel·lènides, Càrpats, Balcans, Taure, Caucas, Alborz, Zagros, Kush Hindú, Pamir, Karakoram i Himalaya. A causa de subsidència tectònica trobem la separació entre els Alps i el Càrpats.
La cadena alpina d'Europa Occidental és el resultat de la subducció de la escorça de l'oceà Tetis (aquell que dividia Laurasia i Godwana) i la col·lisió de dues plaques tectòniques continentals: l'Europea i l'Africana. Per aquest motiu, els Alps presenten materials propis de l'escorça terrestre d'ambdues plaques.
La fase principal de la formació dels Alps està definida per la col·lisió entre plaques, que va coincidir amb la completa subducció de la plataforma oceànica del Tetis (Per localitzar el Tetis mirar Figura 1).
El trencament del Pangea
A finals del període Carbonífer (fa 300 milions d'anys) va finalitzar l'orogènia Herciniana, amb la qual el supercontinent Pangea es va fragmentar formant a Godwana i Laurasia. A l'Est dels actuals Alps trobàvem l'oceà Tetis. Les formacions hercinianes es van veure deteriorades pels forts efectes dels factors erosius, com ara el vent i les aigües. A la vegada, es va extendre l'escorça gràcies a la inestabilitat isostàtica (moviments verticals de les plaques tectòniques). Es va produir un vulcanisme fèlsic (fèlsic correspon a l'associació entre el feldespat i el silici, en minerals silicats, magma i roques). Aquest vulcanisme, que va iniciar el rift (trencament) entre les plaques Europea i Africana, va estar relacionat amb l'amplia extensió de les conques formades al llarg de l'eix de la cadena muntanyosa. A començaments del període Juràssic (fa 180 milions d'anys) es va iniciar el trencament que va dividir al continent americà de l'europeu i l'africà, amb l'aparició d'un estret oceà que més tard es va convertir en l'Atlàntic. Aquest procés es conegut com el naixement de l'Oceà Piemonte-Liguria. Com aquest període va ser el de més alt nivell del mar, tots els oceans estaven connectats per mars superficials, de poca profunditat; aquests mars són la causa dels dipòsits sedimentaris formats durant el Mesozoic. Al Juràssic tardà el microcontinent Ibèria es va separar de la placa Europea, i l'Oceà Valais va formar-se entre ambdues plaques. A finals del Juràssic la subplaca Apuliana o Adriàtica va començar el seu desplaçament cap la plataforma oceànica de la placa Europea. La subplaca Apuliana o Adriàtica és una petita placa tectònica que es va separar de la placa Africana i que més tard s'incorpora al la cadena muntanyosa dels Alps, en la seva formació. La col·lisió entre la subplaca Apuliana i la placa Europea va formar trinxeres oceàniques als Alps de l'Est, és a dir, zones amb restes de masses d'aigua oceànica on als sols ara es troben dipòsits de sediments marítims profunds. El moviment divergent entre la placa Europea i Africana va ser un periode relativament curt; quan l'Oceà Atlàntic va formar-se entre Africa i Sud Amèrica (aproximadament fa 100 milions d'anys) Àfrica va començar a desplaçar-se cap en Nord-Est. Com a resultat d'aquest moviment la tova plataforma oceànica del Tetis va ser comprimida i subducida per la subplaca Apuliana. Les forces resultants de l'avenç de la placa Africana així com la subducció de la plataforma oceànica del Tetis van provocar que la placa Europea es deformés i entovés amb el contacte amb el calent Mantell, d'aquesta manera la placa Africana va continuar avançant fent pressió sobre l'Europea. El resultat de l'escalfament dels marges de les plaques va ser l'aparició d'illes d'origen volcànic. En el Cretaci tardà la primera col·lisió entre dues plaques continentals va ser entre la part Nord de la subplaca Apuliana i Europa. Aquesta fase es considera com la primera part de la formació dels Alps. La part de la subplaca Apuliana que va ser deformada en aquesta fase és el material que més tard formarà els nappes Austroalpins, dels Alps del Sud. Els nappes són grans unitats de roca, amb desenvolupament horitzontal, que van sofrir un desplaçament: com ara falles, plegaments o mantells de corriment. Tret del cinturó alpí que va sofrir les fortes pressions de l'orogènia, les altres regions alpines en el Cretaci encara es trobàvem sota domini marí. Als marges meridionals del continent Europeu teníem els mars superficials que van formar dipòsits calcaris, que més tard es van incorporar als nappes Helvètics, als Alps. A la vegada, a l'Oceà Piemonte-Liguria i l'Oceà Valais (oceà situat entre la microplaca Ibèrica i el continent europeu) va començar la sedimentació d'argila anòxica, ja que aquestes regions es trobaven sota domini del mar, a força profunditat. Aquesta argila anòxica va patir un fort metamorfisme degut a la profunditat a la que es trobava, formant pissarres i esquistos que després es van incorporar als nappes Peninos formant la pissarra i esquistos de Bündner (nom que s'atribueix a aquestes formacions geològiques particulars). Quan al Paleocè va ser subducida completament la plataforma oceànica del Piemont-Liguria (subducida en col·lisionar amb la subplaca Apuliana), el microcontinent Briançonnais (una part de la microplaca Ibèrica) va topar amb la zona de subducció. Tant el microcontinent Briançonnais com l'Oceà Valais van ser subducits per la placa Apuliana. La majoria del microcontinent Briaçonnais va ser assimilat pel mantell i va desaparèixer, però una petita proporció, desprès de romandre sota la superfície tot l'Eocè, va ressorgir amb intrusions de migmatites (roques que fan frontera entre les roques ignees i les metamòrfiques). Aquest material, resultat de la subducció i ressorgiment, és el que més tard va formar els nappes Penninics. A la vegada, a la superfície terrestre de la subplaca Apuliana va ser empesa sobre l'escorça Europea: aquesta va ser la fase principal en la formació dels Alps. La subplaca Apuliana va integrar-se formant els nappes Austroalpins.
Esquema geològic dels Alps: http://www.geo.arizona.edu/geo5xx/geo527/Alps/ScannedPics/alps01_big.jpg
En el moment que la placa que estava sent subducida es va trencar, la força que exercia la part superficial de la placa subducida va desaparèixer, fent que l'escorça que ja havia estat subducida comencés un moviment ascendent. Aquest va ser el motiu de l'extensió superficial que es va produïr al Miocè: va aflorar el material subducit. En el cas dels Alps, l'extensió només es va veure reflectida en direcció Oest-Est, ja que encara es trobava activa la fase d'empenta de la placa Apuliana (convergent des del Sur).
Una enorme zona d'activitat tectònica va donar lloc a la carena dels Alps amb forma d'S, plena de fallaments propis d'un eix orogènic. Aquesta activitat tectònica va afectar el límit de les plaques Europea i Apuliana. Les zones centrals dels Alps van entrar en contacte amb aquesta intensa activitat tectònica, sofrint una erosió considerable que va formar zones 'buides' (és a dir, una mena de forats semblants a una vall) dins el relleu de falles i mantells de corriment, en anglès es denominen windows.
Simultaneament, l'activitat tectònica que es desenvolupava als nappes Peninos i Austroalpins va fer que aquest es desplacessin, empenyant el material cap el Nord. Degut a aquesta pressió, es va generar un horitzó décollement sobre la zona d'activitat tectònica. Un horitzó décollement és una superfície tectònica que es comporta com una placa que 'planeja' entre dues masses que es troben en una relació de falla tectònica. Aquest material afectat pel intens fallament va esdevenir els nappes Helvètics.
En el nostre present, període anomenat Neogè, les plaques Apuliana i Europea encara estàn convergint; això implica que el procés de formació de muntanyes es troba en funcionament. De fet, mesures obtingudes mitjançant el control de túnnels i vies ferroviàries expressen que els Alps continuen elevant-se, entre un mil·limètre i un centimètre per any, encara que aquesta elevació està compensada per l'acció de factors externs (com ara l'erosió del vent, pluges i gel). Fins i tot trobem diverses zones amb activitat sísmica que evidencien que avui en dia encara s'allibera la pressió tectònica al llarg de les linies de falla. De fet, el procés d'aflorament de l'escorça subducida al Paleocè i Eocè segueix promovent l'elevació de les terres al cor dels Alps. Per últim, la formació de la conca del Po i la conca Bavaria són la continuació de la subducció d'aquestes àrees.
Plaques tectòniques:
Estructura geològica
Els Alps presenten una geologia complexa, però a trets generals l'estructura és semblant a la d'altres muntanyes d'origen tectònic per col·lisió entre plaques continentals.
El límit entre els materials propis de la placa europea i els de la placa Apuliana és la zona més important de tall als Alps, la qual els travessa d'Est a Oest. Al Sud de la línia que forma el tall, anomenada Pedriatic Seam (Juntura pedriàtica), trobem els les plegades unitats que formen els Alps del Sud. Al Nord de la Pedriatic Seam trobem els tres nappes principals: l'Helvètic, el Penninic i l'Austroalpí. Aquesta subdivisió correspon a la naturalesa paleogeogràfica de les roques de cadascun dels nappes; l'Helvètic està format per materials de la placa europea, l'Austroalpí de materials de la placa Apuliana i el Penninic correspon al domini que existia entre ambdues plaques.
Degut a l'empenta tectònica, al Nord de la Pedriatic Seam, els nappes es troben orientats cap el Nord, donant lloc a una divergència respecte els Alps del Sud, els quals s'orienten cap el Sud. Aquesta divergència és el resultat de l'asimetria de plegament.
Metamorfisme
Les roques dels
Morfogènesi recent
La formació del paisatge alpí que trobem avui en dia és el resultat d'un desenvolupament recent: només té dos millions d'anys. Des d'aleshores, cinc edats de gel han sigut relevants en la modelació de la regió. Els grans glaciars que van cobrir repetidament les valls van arribar a ocupar tota la plana suïssa i van empènyer la capa superficial del sòl fins formar les muntanyes d'aparença arrodonida que veiem ara. Els glaciar van generar els llacs i van arrodonir les muntanyes de material calcari al llarg de tot el confí nord.
L'última època glaciar en que el gel va avançar sobre els Alps va acabar fa 10.000 anys, deixant darrera el gran llac Neuchatel (Frància). En aquesta regió el gel va arribar als 1.000m de profunditat i va arribar fins el llac Geneva, que es troba a uns 100km al Sur. Avui en dia trobem grans roques de granit disperses pels boscos de la regió, a l'oest, que es troben allà com a resultat de l'arrosegament que van patir per part dels glaciars fa uns 80.000 anys. Quan l'era glaciar va acabar es creu que el clima va canviar tant rapidament que en aproximadament 300 anys el gel s'havia retret fins les muntanyes.
Amb el pas dels glaciars van ser arrosegades grans unitats de roca que van ser depositades a la conca del glaciar que va transportar-les. Aquestes unitats s'anomenen 'morrenes'. Les morrenes que es trobàven a la capçalera de la massa de gel van travar la seva trajectòria deixant grans quantitats d'aigüa bloquejada a la plana central dels Alps. El resultat va ser un gran llac que va romandre per molts anys, deixant una marca del nivell de l'aigua que encara es pot trobar a la base de les muntanyes; muntanyes que a la vegada tenen el seu origen en les 'morrenes'.
En els ultims 150 anys un altre factor va començar a intervenir amb força en el desenvolupament del paisatge als Alps: l'home. L'agricultura extensiva utilitzada a les zones més humides dels Alps ha tingut com a conseqüència la desaparició dels petits llacs i la reducció dels caudals dels rius.
Introducció
La ubicació dels Alps, així com les grans variacions en les seves elevacions i exposició, donen lloc a diferències extremes en el clima, no només entre les cadenes muntanyoses, sinó també per separat dins d'una mateixa serralada. Degut a la seva ubicació central a Europa, els Alps es veuen afectats per quatre principals influències climàtiques: des de l'oest; corrents relativament suaus, l'aire humit de l'Atlàntic; fred d'aire polar descendeix des del nord d'Europa, les masses d'aire continental, de fred i sec a l’hivern i calor a l'estiu, dominen a l'est i, cap al sud, els corrents d'aire càlid del Mediterrani nord. El temps es veu influenciat per la ubicació i el pas de tempestes ciclòniques i la direcció dels vents que acompanyen a mesura que passa sobre les muntanyes.
Les temperatures extremes i precipitacions anuals estan relacionades amb la fisiografia dels Alps. Els fons de les valls en general són més càlid i més sec que a les altures. A l’hivern la precipitació per sobre dels 1500 metres és pràcticament sempre en forma de neu. La capa de neu dura de novembre a maig a 2000 metres. La mitjana de temperatures de gener a les valls oscil·len entre -5 ° i 4 ° C fins a un màxim de 8 ° C, mentre que la temperatura mitjana oscil la entre els 15 ° i els 24 ° C. Les inversions tèrmiques són molt freqüents sobretot a la tardor i l’hivern, i sovint les valls s’omplen de boira durant dies. En aquesta època de l’any les temperatures solen ser més suaus a 1000 metres que al fons de les valls.
Els vents de Fohen poden durar de dos a tres dies, amb cops tant de nord a sud com de sud a nord, depenent de la localització de les tempestes ciclòniques. La massa d’aire es refreda per la menor pressió atmosfèrica que hi ha en altura, passant per sobre de les crestes de les muntanyes, i precipita en forma de neu o pluja, un cop comença a descendir per l’altre cara de la muntanya, aquesta massa d’aire s’escalfa considerablement, ja que torna a augmentar la pressió atmosfèrica, i això fa que recuperin la calor perduda en l’ascensió, a partir d’ara aquests vents es comporten com uns vents secs i càlids. Als Alps aquest efecte és molt pronunciat ja que molt sovint aquests vents provenen del sud.
Les allaus són un perill sempre present entre els mesos de novembre a juny, ja que aquestes allaus són impossibles de predir impedint d’aquesta manera establir unes zones de més risc. Les allaus són especialment virulentes per la vida humana als Alps degut a la gran densitat de població que hi ha i les desenes de milions de turistes que visiten la zona cada any. Aquest turisme ha propiciat la aparició de gran quantitat d’estacions d’esquí, unes instal·lacions que obliguen ala tala de molts boscos, una defensa natural contra aquest fenomen de les allaus.
Imatges satel·litals: des de començaments d'hivern fins la tardor. Seguit de climogrames de ciutats que es situen a la regió dels Alps.
Característiques generals
El clima varia depenent de les zones, generalment, fins als 1000m predomina un clima temperat, amb unes precipitacions d’entre 500 i 800 mm anuals i unes temperatures de -3ºC i 5ºC a l’hivern i entre 16 i 22ºC a l’estiu.
A partir dels mil metres d’alçada les temperatures baixen i les precipitacions pugen, situant-se per sobre dels 1000mm anuals, les temperatures mitjanes d’estiu estan al voltant dels 10°C a l’estiu i entre els -10°C i els -3°C a l’hivern i les precipitacions són majoritàriament en forma de neu, de novembre a abril.
A 1800m degut als afectes de l’alçada, el clima alpí encara és més extrem, les precipitacions estan al voltant dels 2000mm anuals, les temperatures estan normalment sota zero entre sis i nou mesos a l’any que oscil•len entre els 3°C i els 9°C a l’estiu i per sota dels -8C a l’hivern i la neu ho cobreix tot d’octubre a juny.Per sobre dels 3000m hi ha la zona de les glaceres i les neus perpetues, amb temperatures mitjanes anuals gairebé sempre per sota dels 2°C.
A la regió dels Alps hi predomina el clima de muntanya o clima alpí; aquest clima de la muntanya, té una sèrie de característiques com ara, la disminució de les temperatures, la inversió tèrmica durant l'hivern, la formació de sistemes de vents típics i l'augment de les precipitacions. La temperatura disminueix, amb l'augment de l'altitud, 0,6°C cada 100 m, bé que aquest valor canvia per factors locals, com és ara la insolació (segons que el vessant sigui de solana o d'obaga), una determinada hora o l'estació. La inversió tèrmica es produeix a causa de l'acumulació d'una massa d'aire freda a les terres baixes, mentre que a les parts altes es troben les masses d'aire més càlides. La formació d'uns sistemes de vents característics és donada per les diferències tèrmiques entre els cims i les valls; així s'originen brises diürnes i nocturnes i vents violents, produïts per una forta elevació de les temperatures, això és el que es coneix com efecte föhn, o efecte foehn. El règim de precipitacions, més elevat que a les regions no muntanyoses, està influenciat sobretot pel descens de les temperatures, que afecta la humitat relativa; així les masses d'aire saturades condensen el vapor d'aigua en estar en contacte amb les terres altes i més fredes i provoquen les precipitacions. Totes aquestes característiques del clima de muntanya influeixen en la vegetació natural.
.jpg)
Un cas concret: el clima de Suïssa
El clima de Suïssa està fortament influenciat pel proper Atlàntic. Els vents de l'oest transporten l’aire marítim humit i suau fins a Suïssa. Aquest aire té un efecte de refredament a l'estiu,i escalfament de la temperatura a l'hivern, i s'assegura que hi ha prou precipitació en la majoria de les regions al llarg de l'any. Els Alps, així són com una barrera climàtica entre el nord i el sud de Suïssa. El sud de Suïssa, que és influït principalment pel Mar Mediterrani, es caracteritza per hiverns molt més lleus que el nord de Suïssa.
Clima més sec en el centre dels Alps
L'efecte dominant climatològicament dels Alps és el d'una barrera entre el Nord i el Sud. Tanmateix, donada la seva complexa estructura, els Alps, a més de generen diferents regions de clima per si sols. Especialment les valls centrals dels Alps tenen el seu propi clima, perquè estan protegits contra la precipitació, tant des del nord i el sud, portant unes condicions seques. Per exemple, aquest és clarament el cas a la regió de Valais en el sud-oest de Suïssa i en la regió Engadin al sud-est de Suïssa. De fet, al llarg dels Alps i el nord d'Prealps, així com al sud de Suïssa, hi ha una mitjana de precipitació total, al voltant de 2.000 mm / any s'observa, això contrasta amb les quantitats observades a la regió de Valais (entre 500 i 600 mm / any) i la Engadin regió (entre 600 i 700 mm / any). En les terres baixes al nord dels Alps, la precipitació mitjana és d'entre 1000 i 1500 mm / any. A banda de la regió de Valais, la quantitat de pluja a l'estiu és d'aproximadament dues vegades més gran que a l'hivern.
Neu a l'hivern
En altituds majors de 1200 a 1500 m, les precipitacions d'hivern es produeix principalment en forma de neu, de manera que una capa de neu pot ser observada durant diversos mesos. En canvi, la neu es veu relativament poques vegades en les terres baixes de l'oest de Suïssa (regió de Ginebra) i el nord de Suïssa (regió de Basilea), així com en les terres baixes a l'extrem sud de Suïssa. En aquestes regions, no és estrany que no hi hagi neu en absolut a l'hivern.
Temperatures - a partir de l'àrtic al Mediterrani
Les temperatures a Suïssa principalment depenen de l'alçada. Al nord de les terres baixes, la temperatura mitjana al gener és d'aproximadament 1 ° C i al juliol de voltant de 17 º C. Les corresponents temperatures mitjanes al sud de les terres baixes són 2 .-3 ° C. A una alçada d'aproximadament 1500 m, la temperatura mitjana al gener és de -5 ° C i al juliol de voltant de 11 º C. Locarno-Monti, al sud de Suïssa té, de mitjana, en el mes més càlid una temperatura mitjana anual de 11,5 º C. El lloc més fred, per altra banda, és el Jungfraujoch, situat a 3.580 m, amb una temperatura mitjana anual de -7,5 º C. La temperatura més alta que mai s'hagi registrat a Suïssa, és, 41,5 º C, es va observar l'11 d'agost de 2003 a Gröna al sud de Suïssa, la temperatura més baixa, -41,8 ° C, es va mesurar el 12 de gener de 1987 a La Brévin a les muntanyes del Jura.
Foehn com un component climàtic
Una peculiaritat del clima dels Alps és el conegut com a Foehn. Aquest efecte Alpí indueix flux del vent suau i sec a les respectives condicions de sotavent de muntanya. Especialment important és el vent de Foehn que bufa des del sud cap al nord ja que es caracteritza per l'alta velocitat del vent al nord i intenses pluges al sud. És especialment en el temps entre la tardor i la primavera que es produeixen vents Foehn.
.jpg)
Rius i mars d'Europa: En aquest mapa i el precedent podem observar els diversos rius i mars d'Europa. Al mapa precedent tenim una descripció gràfica del comportament dels rius més importants d'Europa. Ambdos mapes ens permeten tenir una visió de conjunt del comportament hidrològic al continent europeu. Rin
El Rin és resultat de la confluència de dos rius que s'originen a Suïssa: l'Alt Rin, Baix Rin i el que uneix de nou abans d'entrar a la plana després de Coira. A continuació, travessa el Llac Constanza i segueix el seu curs fins a Basilea, on es pren una direcció nord-est que flueix a través de la plana d'Alsàcia i el Palatinat. Passa a través d'Estrasburg i Mainz i pel massís de Renània a Colònia. A Holanda es divideix i arriba al Mar del Nord després d'un curs de 1,320 km. És alimentat per afluents com el Main, el Neckar i el Mosela ...
Es troba en un punt de transició entre els rius d'Europa Oriental i Europa Occidental. Aquí hi trobem espècies de peixos comuns a ambdues regions, per exemple, el de Aspe i la Brema Vimba en el punt més occidental de la seva distribució.
El riu ha patit moltes modificacions des de 1840. En el passat, el riu era considerat com salvatge i les seves aigües fluïen en un llit de 2 a 6 km d'amplada. Va caldre més d'un segle perquè el Rin, un riu navegable, fos canalitzat, per dotar-la de les centrals elèctriques a la plana d'Alsàcia i perquè es convertís en la principal font d'abastament d'aigua en els cursos baixos.
També és un corredor d'indústries químiques i la indústria en general, que ha fet que el Rin sigui un riu amb una contaminació accidental i permanent. El pitjor període va ser entre 1955 i 1980, però des d'aquest període, la situació ha millorat considerablement.
Avui l’objectiu és restaurar el riu i tornar-lo al seu estat natural, però, per descomptat, aquest objectiu no podrà aconseguir plenament. Hi ha moltes més persones que viuen a la vall que abans (50 milions) i també existeix el problema de les inundacions. 1993 i 1995 van ser anys dolents, però els dics a Holanda no es va trencar.
A partir de 1950 les persones que viuen a prop del riu s'han reunit per avaluar la situació del Rin. El 1998, la Conferència sobre el Rin va adoptar un pla de 20 anys (Rin 2020) per valor de 12 milions d'euros per lluitar contra les inundacions.
Cal dir que és impossible evitar les inundacions resultants de causes naturals i els dics mai podran ser totalment infalibles. L'única solució és fer possible que l’aigua de les inundacions es propagui de manera que no causi perjudicis per a la població. Per assolir aquest objectiu la resta de les planes d'inundació s'han de mantenir i millorar-se amb la finalitat de mantenir la major quantitat d'aigua riu amunt com sigui possible. Això afecta a 1.000 km ², 100 canals artificials i 11.000 kms dels hauran de ser restaurats.
D'aquesta manera el 90% de purificació de l'aigua es dirigeix, 9 estacions internacionals i 20 nacionals d'estacions nacionals estan permanentment controlant la qualitat de l'aigua al riu i els seus afluents. La navegació continua sent un perill permanent.
El retorn del salmó a la Rin és un indicador dels progressos en la recuperació del riu.
L'èxit de l'operació Rin 2020 demostrarà que l'home pel seu enginy és capaç de restaurar el medi ambient que ha perjudicat tan greument. A més a més la cooperació internacional en el projecte del Rin confirma que l'aigua no coneix fronteres.
Roine
El Roine és un riu de Suïssa i França. Del qual en podem diferenciar quatre parts:
1 ° El Roine suís: és un impetuós torrent, que flueix entre les serralades altes dels Alps de Berna i els alps de Valais i, a continuació, descriu una corba tancada i desemboca al llac Ginebra, que alenteix la seva velocitat;
2 ° Roine Jura: a la sortida del Llac Léman rep l’afluent Arve i entra França, on creua els canals de la serralada del Jura per un pas de ràpids torrents, fins i tot rep nombrosos torrents dels Pre-Alps i la Valserine i a Lió, rep el Saona, el seu principal afluent;
3 ° Roine mitjà:a Lió el Roine topa amb l'obstacle del Massís Central, fa un revolt en angle recte i s’escola dins de les planes formades pel riu entre el Massís Central i els Alps, que passa a través d'una successió de conques que es connecten ocasionalment per congosts excavats en terrenys cristal·lins del Massís Central (Condrieu, Donzère), i rep els afluents dels Alps: l’Isère i el Drôme;
4 ° Roine inferior; després dels congosts del Donzère, el Roine desemboca en una àmplia plana, ja que el Massís Central i els Alps s’allunyen, però els afluents cque el riu rep provenen de les muntanyes: Ardèche, Gard i de Cèze Cevenas Aygues, i Ouvèze Durance, dels Alps. A Arles, al delta comença: el Roine es divideix en dues branques que envolten la zona amfíbia de la regió de Camarga i el Roine gran desguassa el 85% del total d’aigua i el Roine petit el 15%. El Roine diposita sediments al·luvials i guanya poc a poc terreny al mar.
Neix al peu de la glacera homònima, a 1 750 m, als Alps suïssos, i desguassa, en delta, a la Mediterrània, a la Camarga, entre Marsella i Seta. Té un recorregut de 812 km i una conca de 98 885 km2, un cabal modular de 1 750 m3/s, i un cabal específic de 17,2 l/s/km2. A penes sortit dels Alps, travessa les serralades del Jura; a Lió recull les aigües del Franc Comtat i s'orienta a migdia, encaixat entre els Alps i el Massís Central. El Roine alpestre va pel Valais cap al llac Léman, on passa per Ginebra; entra a França, i en la travessa del Jura, a Génissiat, mou una poderosa central elèctrica. Allà porta uns 360 m3/s de mitjana, de règim glacial de transició (gran màxim de juliol-juny i un altre, incipient, de novembre). Fins a la confluència amb l'Ain manté aquest règim; però aquell, que li aporta 125 m3/s de règim pluvionival (màxim de febrer-març i de novembre), ja li modifica el seu. A Lió, on arriba amb una amplada de 200 m i 586 m3/s de cabal, rep el Saona, que li aporta 441 m3/s més, però de règim pluvial oceànic (màxim únic d'hivern). Així, el Roine surt de Lió amb 1 027 m3/s de mitjana, però amb un règim molt canviat i, en bona part, feliçment compensat: molta aigua tant a l'hivern com a l'estiu i només un xic migrat a les estacions de transició. Des d'ací ja és el riu més poderós de França. Encara en el seu trajecte meridià rep, per la seva esquerra, l'Isère i la Durença, que li aporten 317 i 191 m3/s, amb aigües altes estivals de fosa de neu alpina. Per la dreta, rep els emissaris del Massís Central, entre ells l'Ardecha, violent, de règim pluvial mediterrani, de grans avingudes de novembre, que li aporta 61 m3/s. En arribar al començament del delta, a Bellcaire, amb 400 m d'ample, porta 1 710 m3/s molt equilibrats al llarg de l'any, la qual cosa representa la integració dels règims glacial, glacial de transició, nivoglacial, pluvionival, pluvial oceànic i pluvial mediterrani. Després de Lió passa per Valença i la gran central elèctrica de Donzèra, Aurenja i Avinyó. Al delta es divideix en el Petit Roine, per la dreta, i el Gran Roine, que porta el 85% de l'aigua, per l'esquerra. Al Roine inferior, les aigües mínimes observades han estat de sols 360 m3/s a Bellcaire, pel setembre. Al mateix lloc les crescudes, malgrat les grans inundacions provocades, han arribat fins a 13 000 m3/s, les majors de l'estat francès. Les de caràcter catastròfic solen ésser al novembre, sobretot si cavalquen molt altes aigües oceàniques i avingudes mediterrànies, principalment de l'Ardecha i els altres rius cevenols. Així, han restat com a exemplars la crescuda del 1840, en la qual Lió fou inundat i a Avinyó va muntar fins a 8,30 m; i la del 1935, que va pujar a 7,68 m a Bellcaire.
Po
És el riu més llarg d'Itàlia, apareix en el Monte Viso dels Alps Italians de la frontera occidental i desemboca en el Mar Adriàtic, després d'un curs 652 km. La seva conca hidrogràfica cobreix 70.091 quilòmetres quadrats.
Quan flueix cap a l'est en el seu curs superior, el Po té un curs ràpid i precipitat, descendint uns 1.700 m en els seus primers 35 km. Just a l'oest de Saluzzo el Po gira bruscament cap al nord, flueix a través de Torí i les faldes de la muntanya Monferrato, llavors aquest es converteix en Chivasso i segueix aquest curs cap al seu delta al Mar Adriàtic.
El Po forma el límit entre les regions de la Llombardia , Emilia-Romagna (sud) i Veneto (nord). Rep les aigües del Dora Riparia i el Dora Baltea; altres principals afluents són el Sesia, Ticino, Adda, Oglio, i Mincio del nord. Entre els nombrosos rierols que desguassen al Po des del sud, el Tanaro (dels Alps Marítims) i el Scrivia i el Trebbia (dels Apenins) són importants, però molts dels altres són de secà i poc torrencials i porten l'aigua durant bona part de l'any. Al llarg dels seus cursos mitjà i baix del Po descriu molts meandres, que han deixat molts llacs circulars.
El seu delta és una de les més complexes de qualsevol riu, té 14 boques, generalment disposades en cinc grups (de nord a sud): Po di Levante, Po di Mestra, Po della Pila, Po delle Tolle, Po di i Goro e di Gnocca. D'aquestes boques, el Po della Pila porta el major volum d'aigua i és l'únic navegable.
El Po és navegable des de la seva boca a Pavia. En Pontelagoscuro, a 96 km del mar, el Po, té un promig de descàrrega de1.370 metres cúbics per segon, amb variacions de 26 a 9.630 metres cúbics, encara que en la gran inundació de 1951 es va estimar en 12.000 metres cúbics per segon. Les més devastadores han estat els de 589, 1150, 1438, 1882, 1917, 1926, 1951, 1957 i 1966, totes a la tardor.
La càrrega de sediments transportada pel Po és considerable, i l'extensió del delta s'estima en 80 hectàrees per any. Les inundacions del riu i la càrrega de sediments transportats per ella des de fa molt temps va desafiar enginyers hidràulics.
Durant el Paleolític i el Neolític la vall baixa del Po va ser ocupada per persones que van construir cases sobre puntals al llarg de la pantanosa bancs. El riu es va originar en la regulació d'obres anterior a l'època romana. La recuperació i protecció de les terres riberenques va passar ràpidament durant l’època romana, i en diversos llocs, les seves divisions rectangulars de la terra encara són visibles. Durant la major part de les invasions bàrbares es va deteriorar el sistema de protecció, però a l'edat mitjana es van reprendre les obres de recuperació, unes millores que es van mantenir fins el segle XV.
Durant molt temps el Po ha estat el canal de comunicació més important entre la mar Adriàtica i el nord-oest del país. Des de l'Antiguitat es transportaven persones i mercaderies. Amb el pas del temps, el trànsit es va intensificar, afectant també el Ticino, el Mincio, l’Adda i tota la xarxa de canals artificials construïts entre l'Edat Mitjana i avui.
El riu era recorregut en els dos sentits per embarcacions cada vegada més nombroses i importants en dimensió. Per a la pujada del riu, a més a més de les veles, s'utilitzaven ganxos tirats per cavalls, asses, bous o fins i tot homes..
Les barques de diferents tipus tenien diferents mides però tots tenien totes la proa elevada i un fons pla que els permetia navegar sense tocar el fons.
Actualment el Po és navegable en 389 km des de la sortida del Ticino fins al mar.
.jpg)
Introducció
La carena muntanyosa dels Alps s'extén per sis països: Francia, Itàlia, Suïssa, Àustria, Liechtenstein, Alemanya i Eslovènia; dins els quals esdevenen un refuig per algunes especies que són difícils de trobar a la resta del continent, sent aquest el més densament poblat del món.
En aquest grup d'espècies que troben als Alps un hàbitat acollidor tenim: el llop, l'ós bru, el cèrvol, el gall fer, la marmota, l'isard, la llúdriga, la llebre alpina, la cabra montesa i l'àliga daurada. Aquestes espècies s'hi han adaptat especialment. Si considerem totes les espècies animals que habiten els Alps, en trobem fins a 30.000 tipus diferents.
Respecte la flora, als Alps viuen 4.500 espècies vegetals, més de la tercera part de les enregistrades a tot el continent europeu. D'aquestes, gairebé 400 en són endèmiques i creixen, sobretot, als Alps meridionals.
Els hàbitats es troben determinats per l'altitud, ja que aquesta és un factor clau en la formació d'estatges. Fins els 600-800 m, aprofitant tot el possible, les terres s'han emprat per l'agricultura i la ramaderia. Entre els cultius més freqüents tenim: l'alfal, el panís, el blat, la vid, les patates i els arbres fruiters.
A les zones boscoses, fins els 2.000m, comptem amb faigs, roures i coníferes de diverses espècies. Aquestes formacions són l'ecosistema del toxó, la geneta (gat mesquer), petits mustèlids i el porc espí.
Donat el fet que es tracta de una regió muntanyosa, cal tenir en compte que la supervivència, així com la distribució, de les diverses espècies animals salvatges ha estat condicionada per l'existència de grans extensions inhabitables: els galciars i altes crestes.
Flora
L’alçada limita la vegetació natural amb la presencia d’una sèrie d’arbres caducifolis com el faig, el roure, el freixe i el fals plataner. Aquests arbres no es troben exactament a la mateixa alçada, ni conformen un únic bosc, sinó més be trobem arbredes on predomina una única especie relacionada amb altres, o arbredes endèmiques d’una sola especie, predominant les fagedes i rouredes, però el seus límits coincideixen amb força exactitud amb el canvi d’estatge temperat amb el d’un clima més fred, on predomina la vegetació herbàcia, el pas de les arbredes a herbeis ens indica el canvi d’altitud, la transformació de la vegetació es causa de la baixada de les temperatures causada per l’altitud. Aquet límit es troba, per lo general, aproximadament cap als 1200 metres d’alçada per sobre del nivell del mar a la banda nord dels Alps, però en la vesant sud aquesta alçada es pot incrementar fins als 1500- 1700 metres.
Aquesta àrea no sempre es troba marcada per la presència d’arbres caducifolis. L’acció humana gairebé els ha exterminat en moltes zones, i, excepte per els boscos de faig dels Alps austríacs, els boscos caducifolis no hi son presents, en les àreas on la tala d’arbres era present, va existir un afavoriment cap a la substitució de les especies autòctones front el pi roig i la picea noruega, Aquesta silvicultura que va modificar en l’estrat vegetal ha configurat un paisatge antropitzat que avui en dia es troba en regressió degut a l’abandonament de les practiques en silvicultura.
Sobre aquesta catifa de pins introduïts trobem el pinus mugo, formant una pineda amb rododerns, més concretament el Rhododendron ferrugineum, en sols àcids o el Rhododendron hirsutum a sols alcalins, que abandonat l’estrat del pi mugus continuaran formant un matollar baix uns quants metres.
Per sobre del matollar trobem ja el prat alpí, i encara a més alçada, la vegetació es fa més escassa, a aquestes alçades la vegetació tendeix a formar coixins aïllats. A la muntanya algunes plantes amb flor s’han registrat sobre els 4000 metres com el, Ranunculus glacialis, Androsace alpina y Saxifraga biflora.
Arbres alpins
· Faig: és un arbre gran i corpulent de la familia Fagaceae. Es tracta d’una arbre caducifoli que pot atènyer una alçària de 30 m., amb el tronc recte i cilíndric, d'escorça llisa i d'un gris blanquinós. El sistema radical és potent amb una arrel principal recta, poc profunda i amb arrels secundàries molt fortes. Al deixar de créixer l'arbre en alçada desenvolupa arrels secundàries superficials.
· Roure: és un arbre caducifoli molt gran, fins a 40 m. És un arbre corpulent i majestuós que arriba a viure centenars d'anys. El tronc és clivellat amb l'escorça grisenca, amb fulles caduques, ovades i allargassades, sense pels o gairebé, profundament lobulades i amb dues orelleres a la base. Els fruits són aglans.
· Freixer: formen el gènere Fraxinus de plantes amb flor dins la família oleàcia.
Adopten la forma d'arbres de mida mitjana o gran i són de fulla caduca, les fulles són de disposició oposada, compostes i pinnades. Els fruits són del tipus sàmara.
· Fals plataner: ës un arbre elevat que pot arribar als 30 m d’alçada, la copa i rames son obertes, l’escorça llisa i grisenca. Les fulles son caduques, palmades, dividides fins la meitat de la lamina en 5 lobuls i dentades. El fruit esta format per dues nous unides.
· Pinus mugo: es un pi arbustiu que té una altura màxima de 3-4 metres. Les pinyes són simètriques, d'apófisis no prominent, És una espècie dominant en matolls subalpins densos, pel que té un gran valor com a protector del sòl.
· Roure: és un arbre caducifoli molt gran, fins a 40 m. És un arbre corpulent i majestuós que arriba a viure centenars d'anys. El tronc és clivellat amb l'escorça grisenca, amb fulles caduques, ovades i allargassades, sense pels o gairebé, profundament lobulades i amb dues orelleres a la base. Els fruits són aglans.
· Freixer: formen el gènere Fraxinus de plantes amb flor dins la família oleàcia.
Adopten la forma d'arbres de mida mitjana o gran i són de fulla caduca, les fulles són de disposició oposada, compostes i pinnades. Els fruits són del tipus sàmara.
· Fals plataner: ës un arbre elevat que pot arribar als 30 m d’alçada, la copa i rames son obertes, l’escorça llisa i grisenca. Les fulles son caduques, palmades, dividides fins la meitat de la lamina en 5 lobuls i dentades. El fruit esta format per dues nous unides.
· Pinus mugo: es un pi arbustiu que té una altura màxima de 3-4 metres. Les pinyes són simètriques, d'apófisis no prominent, És una espècie dominant en matolls subalpins densos, pel que té un gran valor com a protector del sòl.
Plantes alpines
· Rosa alpina: El Rhododendron ferrugineum és un arbust de fulles perennes que creix exclusivament per sobre de la línia d’arbres en els Alps, Pirineus, Jura i Apennins del Nord. Creix sobre sòls àcids, sobre sols alcalins ho fa la Rhododendron hirsutum. És un arbust que pot crèixer fins a un metre d'alt i produeix uns raïms de flors rosades. Es diferencien entre elles per la coloració marró que té la Rhododendron ferringineum a les fulles.
· Flor de les neus o Edelweiss: Leontopodium alpinum, és una planta de la familia de les Asteracear. És una flor que creix en petits grups en les prades alpines i rocams d'Aláda de les serralades europees, de no més de 30 centímetres està coberta d'una fina pelussa i la flor és de color blanc amb tonalitats verdoses i grogues.
· Gentiana acaulis: és una petita planta que creix a Europa central sobretot en regions muntanyoses sobre una aláda entre 800 i 3000 metres. Planta perenne que creix sobre sòls àcids. Les flors, en forma de con, són de color blavós, florint des de primavera fins l'estiu.
· Pulsatilla alpina: és una espècie de la família de la ranunculáceas, pot trobar-se en les muntanyes d'Europa Central i del Sud des del centre d'Espanya fins a Croàcia, a partir dels 1200 metres fins als 2700. Està dotada de fulles còniques molt baixes i curtes d'on nèixen les flors blanques en forma de campana.
· Gessamí de roca alpina: Androsace alpina és una planta alpina endèmica de la nostra muntanya, creix sobre sòls silicis, en particular el granit. És una de les poques plantes que trobem per sobre dels 4000 metres. Les flors són blanques o rosades.
· Aranya de glaciar: Ranunculus glacialis, són unes plantes àrtiques alpines. És la planta més alta dels Alps. La trobem també per sobre dels 4000m però amb més normalitat. Té flors blanques còniques i unes fulles molt dures i segmentades.
Fauna
La fauna alpina és molt rica, pròpia de un clima i pasatge subalpí. Malgrat l'acció antròpica ha malmès el nombre d'espècies i ha posat en perill a moltes altres, els Alps encara mantenen un ecosistema molt ric amb espècies pròpies d'Europa i del clima alpí, així com altres endèmiques i originals dels Alps. A continuació esmentem les més característiques:
· llebre de les muntanyes: (Lepus timidus) és una llebre adaptada als hàbitats polars i muntanyosos. Mentre que el seu pelatge és marró a l'estiu, en preparació per l'hivern esdevé totalment o gairebé totalment blanc.
· Isard o camussa: (Rupicapra rupicapra) és un bòvid, concretament un tipus de cabra salvatge, originari del centre i sud d'Europa i Àsia Menor. Fa uns 80 cm d'alçada fins la creu i pesa uns 50 kg. Les banyes, que són persistents, són llises amb la punta en forma de ganxo. Canvia el color del pelatge segons l'època de l'any, mentre a l'hivern és fosc és groguenc a l'estiu.
. Mussol de Tengmalm: (Aegolius funereus) és un ocell de l'ordre dels estrigiformes que és ocasional als Alps. Té les parts superiors brunes tacades de blanc i les inferiors blanquinoses amb ratlles fosques amples. El cap és molt gros amb la cara blaca i uns grans ulls de color groc. 
· Perdiu blanca o perdiu de neu: (Lagopus muta) és un ocell gal·liforme de la família dels tetraònids . Ambdós sexes tenen ventre i ales blanques, però el mascle té una taca negra a l'ull i els costats de la cua també de color negre. La resta del plomatge canvia de color segons l'estació per camuflar-se. 
·L'àguila daurada o àguila reial (Aquila chrysaetos) Fa 75-88 cm de llargària total i 2 m d'envergadura de alas, de color molt fosc, bru, amb reflexos dauratsamb una taca daurada al cap.
· Gralla de bec groc: (Pyrrhocorax graculus) és un ocell de la família dels còrvids. Cria en les més altes muntanyes del sud d'Europa, els Alps. És un ocell resident (no migra). Fa de 36-39 cm de llarg i de 65-74 cm d'envergadura alar. Sovint és gregari i no té por. Acostuma a residir en zones d'estacions d'esquí. S'alimenta d'insectes a l'estiu i de petits fruits a l'hivern.
· Cercacoves: Prunella collaris és un petit moixó d'hàbits terrestres, És un ocell compacte i arrodonit, de coloració brunenca i grisàcia i que hom observa sovint caminant pels prats o rocams com arrupit, o bé corrent ràpidament tot bategant les ales. Ateny 18 cm de longitud i el seu pes oscil·la entre 32 i 45 g. L'envergadura és de 30 cm. La coloració dorsal és grisosa, amb taques blanques a les plomes . El pit i el ventre són grisos, amb flancs acastanyats. La cua és bruna. El bec és fi i més fosc a la punta, amb la mandíbula groga.
· Salamandra alpina: es una salamandra brillant i negre, que trobem als alps centrals i orientals, a una alçada de 700 metres. Són d'uns 9 a 14 cm i l'alçada influeix principalment en els períodes de gestació.
· Gall fer, gall de bosc o gall salvatge (Tetrao urogallus) és un rar i esquerp tetraònid. És una au principalment boscana i terrestre, que prefereix desplaçar-se bo i caminant, tot i que quan vola ho fa d'una manera dirigida i potent, no semblant pas que pugui pesar de 3 a 3,5 kg. Te un gran diformisme sexual, la femella es marro i el mascle es d-un intens negre al pit i bru a les ales amb unes franges vermelles sobre ells ulls.
· Ibix o cabra salvatje dels Alps: Capra ibex es un bovçi present unicament a la serralada dels Alps. Medeixen entre 94 i 170 centçimetres i pesen entre 40 i 120 kg, depenent del sexe, el pel varia en longitud, densitat i color depenent de lestacio de l-any, a l-estiu son grogencs i al hivern prenen un to marro fosc i desenvolupen mes pèl.
. Marmota alpina (Marmota marmota) es un rosegador d'aspecte rabassut, cap arrodonit amb unes orelles petites i potes curtes i fortes, proveïdes d'ungles adaptades a l'excavació. La coloració general del pelatge és grisa, barrejada amb groc i negre, més fosca pel dors que pel ventre. La part superior del cap és més fosca, de vegades negra, i la punta de la cua també és negra.
Ús del sòl
Els Alps presenten una ocupació humana, amb els seus respectius asentaments, relativament moderna, d'aproximadament cinc mil anys. L'ésser humà té una forta capacitat per influïr en el paisatge, portant a terme modificacions que són resultat del seu ús del medi. L'ocupació humana és molt extensa, hi trobem asentaments fins els 2.400m d'alçada, als vessants meridionals. Es tracta d'una ocupació molt heterogènia, on hi conflueixen diverses cultures amb les seves respectives llegües: alemà, italià, francès i altres cinc dialectes propis dels Alps. Cadascuna de les poblacions dels Alps intervenen en la formació del paisatge de la regió en la que habiten, com a resultat de l'explotació del territori per part de tota l'activitat econòmica.
Als Alps, des de mitjans del segle XIX, les activitats tradicionals són l'agricultura i la ramaderia; que varen ser complementades amb activitats artesanals, que són típiques de les economies de muntanya. Cal tenir en compte que l'agricutura alpina es troba fortament limitada per l'alçada; de fet, ens referim a una agricultura de tipus vertical. Les terres de cultiu, als Alps, arriben fins el 2.000m, encara que les condicions en que es troben són tan adverses que poques espècies les suporten.
Poc a poc les activitats econòmiques es van orientar cap el sector secundari i terciari, fins arribar a avui en dia en que les activitats primàries pesen tant com les secundàries o terciàries. La importància del turisme està esdevenint cabdal.
Per al conjunt dels Alps, les terres agrícoles ocupen el 53% del territori; els boscos n'ocupen el 30% i la resta del territori no comporta cap producció. Degut a la disposició del relleu la destribució espacial de les diverses activitats econòmiques és molt irregular. Hem de considerar que el relleu implica una forta variació de les condicions ambientals en distàncies curtes, per tant, els contrastos són determinants. Els cultius tradicionals per al consum són: els cereals (el blat, ordi, sègol i civada), així com plantes hortícoles (la patata la trobem fins els 2.500m d'alçada). Els cereals són el cultiu principal, de fet, el límit de la colonització agricola coincideix amb el límit ecològic dels cerals (1.200-2.000m). A algunes zones alpines, especialment als Alps Occidentals i Centrals, hi trobem cultius mediterranis, com ara el vid, l'oliva i cultius frutal. L'explotació econòmica del territori, especialment en l'agricultura extensiva, ha comportat una disminució de la cobertura vegetal de la regió.
La ramaderia té una importància cabdal en l'economia alpina. Les zones de pasturatge arriben fins els 2,000m d'alçada, encara que la possibilitat de fer servir els prats varia segons l'estació, fet que comporta una organització comunitària del territori que és molt complexa de desenvolupar ja que es tracta d'una organització entre poblacions molt heretogènies.
El turisme ha esdevingut una de les activitats econòmiques principals dels Alps. Hi es present tant a l'estiu com a l'hivern, com a destí per gaudir del paisatge o per la realització d'esports d'hivern. Els Alps reben més de 100 millions de turistes cada any.
Erosió del sòl
L'increment del turisme, la intensificació de l'agricultura i la ramaderia junt amb el calentament globals són factors que s'espera tinguin una repercusió en l'augment de l'erosió del sòl. L'erosió és un procés natural que si es manté a nivells naturals no hauria de significar cap perill per l'ecosistema, però amb l'intervenció de l'home pot arribar a multiplicar-se malmetent irreversiblement el sistema natural.
L'erosió del sòl està vinculada amb la circulació superficial així com la circulació d'aigües sota terra, especialment en zones urbanes. Ambdós tipus de circulació poden significar risc de desplaçament dels horitzons del sòl (soil slip). Per delimitar les zones de risc es determinen els diferents tipus de sòl, especialment segons paràmetres que determinen l'estabilitat del sòl i la naturalesa dels horitzons. No obstant, és molt difícil de determinar les zones de risc degut a que l'ús del sòl així com la cobertura vegetal hi intervenen directament.
Per a prevenir una forta erosió del sòl per causes antròpiques, es demana que es mantingui una cobertura vegetal/forestal adequada. Les pràctiques ramaderes i agraries hauríen de considerar la reducció de la intensificació, així com del llaurar innecessariament el territori.
Soil slip al Piemonte.
Els Alps i l'home
La serralada dels Alps s’extenen des de la Costa Blava francesa fins Viena, al llarg de més de 1.200km, formant un suau arc de circumferència que cavalca sobre França, Itàlia, Suïssa, Àustria, Alemanya i Liechtenstein.
Els Alps han portat a terme, durant segles, el paper de frontera entre dos mons de característiques culturals i econòmiques diverses. D’una part, el món germànic i de l’Europa occidental; de l’altre, el món mediterrani. Però aquest paper de frontera no s’ha confós mai amb el de barrera. Probablement no hi hagi en el món una serralada més permeable que la dels Alps. La cultura romana va travessar fàcilment les valls ultramuntanes del Rodan, del Rin i del Danubi. En sentit invers, els Alps no han protegit mai a Itàlia de les invasions del Nord.
Però es clar que per la seva mida i situació geogràfica, geopolíticament parlant hem de considerar els països que ocupen l’espai de la serralada com nacions molt diverses.
França
Els Alps francesos es situen al Sud Est del país franc, constituint l’extrem occidental de la gran serralada alpina. Es divideixen en quatre parts, de Nord a Sud: les muntanyes del Jura, que s’extenen per territori francés i suïs; els Prealps, separats del Jura pel llac Lemàn; els Alts Alps, que comencen al Sud del solc alpí travessat pel riu Isère i en els que es troben els cims més alts del païs; el Mont Blanc, en la frontera amb Itàlia, es el pic més alt de França i del continent Europeu, amb 4.807m d’alçada; i els Alps del Sud, de cims menys elevats i més desgastats per l’erosió. Aquests últims s’extenen fins la conca de Provença, on conformen escarpats acantilats sobre la mar Mediterrània.
Dins els Alps pertanyents a França hi destaquen els assentaments humans de Grenoble i Chamonix. Grenoble és una ciutat fabril i comercial localitzada al Sud Est del país. Està situada als peus dels Alps, en la confluència del Drac i el riu Isère. Formant part a la regió de Rhône-Alps, Grenoble és la capital del departament de Isère. És considerada la capital dels Alps, la que la muntanya envolta tota la seva trama urbana. Te una població de 156.600 habitats (cens 2005).
Chamonix és un poble situat al Est de França en el departament de l’Alta Saboya als peus el Mont Blanc, es troba emplaçat a 1.100m d’alçada respecte al nivell del mar; en destaca la importància de l'esqui, sent un centre de l’esport hivernal. Els jocs olímpics d’hivern del 1924 es varen celebrar aquí.
Suïssa
En el país suís, la zona dels Alps ocupa la major part del seu territori, aproximadament el 62.5 %, cap l'àrea central i suboriental. La zona correspon als Alps Centrals, on cal destacar l’existència de tres massissos diferenciats. El Massís de la Barnina, el més oriental, amb un punt culminant el Pic Bernina de 4.049m d’alçada. El Obertland bernés, amb un pic màxim, el Finseraarhom, de 4.274m d’alçada; que inclou el Jungfraujoch, de 3.471m d’alçada, amb l’estació de ferrocarril més alta de tota Europa, a 3.454 metres d’alçada.Els Alps Peninics amb una màxima elevació en el Pico Dufour, en el Mont Rosa, de 4.634 metres d’alçada.
Nom i superfície dels massissos alpins en Suïssa
Itàlia
El sistema Alpí s'extén pel territori italià per gairebé la totalitat de la seva vessant meridional. En aquest gran conjunt muntanyós destaquen les formacions dels Dolomites i en el sector cristalí, de formacions més agrestes, algun dels principals pics de tot el sistema alpí: Mont Rosa (40634m) i Cervino (5.350m).
Alguns passos de muntanya faciliten la comunicació amb les regions veïnes. Els Alps no només actuen com a frontera, encaixonant i separant naturalment a la península Itàlica, sinó que hi ofereixen una riquesa paisatgística que dona encant al país. Sota aquestes muntanyes destaca l’agrupament que s’articula al voltant d'El llac de Como o llac de Lario. És un llac del nord d'Itàlia, a Llombardia, una de les regions més riques d’Europa. Té una superfície de 146km2 i una profunditat de 410m. El seu origen és glacial i la part inferior queda a uns 200m sota el nivell del mar. El trobem a la vora té la ciutat de Como que li dóna el seu nom actual. Es tracta d’una ciutat de 37,34km2 amb 82.000 habitants. Hi es a uns 50km de Milà. La seva altura mínima es 199m sobre el nivell del mar i la màxima 1.136 metres.
Àustria
La major part del territori d’Àustria, dos terços del total, està dins la secció oriental dels Alps; que arriben a alçades de més de 3.000m. La població es concentra a les valls dels rius entre els quals destaca el Danubi, com el més important, entrant per Passau, en la frontera amb Alemanya. Per tant, en proporció a l’extensió que ocupen els Alps, hi tenen una gran importància en aquest país i en les seves ciutats. Un clar cas és la ciutat de Graz, la segona més important del país després de la capital, Viena, o Innsbruck, capital de l'estat federal del Tirol, situada a l'Oest d'Àustria. La ciutat està situada a l'ampla vall del riu Inn, entre les muntanyes Nordkette (Hafelekar, 2.334m) al Nord, Patscherkofel (2.246m) i Serles (2.718m) al Sud.
Eslovènia
Eslovènia és un petit estat de 20.273km2 que es troba entre Itàlia, Àustria, Hongria i Croàcia. És un país amb molt poca costa, sobre el mar Adriàtic. Es tracta d'un estat de l’Europa alpina, amb els Alps Julians, que configuren la major elevació el país. Als Alps Julians trobem el mont Triglav (2.864m), el qual conserva petjades de l’erosió glaciar quaternària, com per exemple els llacs com el Bled. Així bona part del país es veu influenciat pels Alps, sobretot en qüestions de clima alpí.
Alemanya
Alemanya presenta la segona població més gran d’Europa i el és el seté país més gran del món. El seu territori comprén 357.021km² que s'extenen des del ,mar Bàltic, al Nord, fins a la nostra serralada, amb el punt més alt, el Zugspitze a 2.962m d’alçada. Aquest pic es troba a l’extrem Sud d’Alemanya, als Alps Bàvars. Als Alps es concentren les poblacions d’Oberammergau i Berchtesgaden pertanyens a l'Estat federat de Baviera.
Liechtenstein
Liechtenstein està situat en la vall del Rin als Alps. La seva frontera a l'Oest està formada en la seva totalitat pel riu Rin: la part oriental del País es troba a una major altitud, amb el punt més alt situat a Grauspitz, a 2.599m d’alçada. Tot i la seva localització alpina, el clima de la regió es veu suavitzat pels vents predominants del Sud. LA WWF inclou al territori de Liechtenstein a l'ecoregió del bosc temperat de coníferes, denominat bosc dels Alps.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
